Notes geohistoriques

Situació.

Està situada al sud de les comarques de Castelló, va des del Millars al Palància, amb uns 20 quilòmetres d'amplària i des de La Vilavella a Montán i a Montanejos amb una distància d'uns 60 quilòmetres de llargària, ocupant part de l'Alt Palància, l'Alt Millars i la Plana Baixa.
Més a l'oest continua la serralada però amb el nom de Serra de Pina, ja en els límits de l'Aragó. Les muntanyes més altes són el Pic Espadà 1.099 m., el de la Ràpita 1. 103 m. i el Alto del Pinar 1.101 m. En total uns 1.200 quilòmetres quadrats, 120.000 Hectàrees, tot englobant 40 pobles que tenen el terme en l'esmentat territori.

L´home a la Serra.

Donada la seua proximitat a zones molt habitades com la Plana i l'Horta de València, la Serra ha estat de sempre un lloc apropiat per fer turisme rural o estival i per situar una segona residència.
També cal ressaltar el fet que l'Espadà és i ha estat des de sempre un espai humanitzat, i sense cap dubte, el bosc que tenim actualment no és l'autòcton, la vegetació actual és un producte cultural dels nostres avantpassat. A ells els devem la conservació dels magnífics boscos de sureres gràcies a l'aprofitament de l'escorça del suro i de les "bellotes", uns boscos potenciats constant i artificialment per eliminar competidors tan agressius com els pins.

Apunts històrics.

Hi ha constància de poblament pels ibers i pels romans. Habitada pels moriscs i conquerida per Jaume I en 1242, va continuar habitada per ells. En 1526 es revelaren per a no convertir-se i hi hagué una gran batalla en l'Espadà de tots el moriscs de la zona contra les tropes alemanyes vingudes per a reduir-los. Perduda aquella guerra sobreviurien convertits fins a 1609 quant revelant-se per última vegada i vençuts en el "Batalla" foren expulsats a Alger pel port de Moncofa.

La cultura agrícola (rec amb les sèquies, oliveres, ametllers, ceps) deixada pels àrabs fonamentarà durant anys la manera de viure a l'Espadà.
La fil·loxera al final del segle XIX provocarà una crisi que una vegada superada i amb els avenços de la sanitat faran que la població augmente. Es d'aquesta època la construcció de molts dels bancals que llueixen en les vessants de les muntanyes.
La migració serà la constant del segle XX, a Barcelona, a València, a tota la Plana de Castelló, i d'això al despoblament, l'abandonament, l'agricultura de subsistència , i poc més .... Es mantenen vius els pobles pròxims a poblacions grans, els més interiors estan practicament abandonats.